La princesa Micomicona

01 / 07 / 2009

Lectura de les aventures del cavaller de la tista figura, amb esperit més de Sancho Panza que no pas de Quixot. Les hores se me'n van de les mans amb una lleugeresa alada. Cavalco el meu Rocinante i m'endinso en la ínsula Barataria del meu viure de dilettante andante. Enviada una postal al Toboso de la meva Dulcinea, dibuixada, no pas escrita, tot esperant-ne bones noves. I qui no sap què fer, el gat pentina. M'endinso per camins sotraguejats per mil carruatges, veig al meu voltant els rostres que mai no sabré dibuixar. I no hauria de fer cap altra cosa que aquest permanent esbòs. M'escridassen les bugaderes quan estenen la roba blanca i els pecats del món. Per què em deleixo per tantes aventures incertes quan la meva vida de lector hauria de ser el tot de la qüestió. Ho escric i no m'ho crec. Dulcinea, on ets formosa donzella? Preguntes que el vent s'emporta. Respostes sense suc ni bruc. És el regne del sensesentit. El que vostè hauria de fer, em diu la veu assenyada de la consciència, és pair les lectures que fa. I obrar en conseqüència. És a dir, viure en comptes d'escriure. Tot es redueix a saber-se agafar la vida amb un mínim de sentit pràctic. M'allunyo de la princesa Micomicona, la deixo enrera, pels camins de la pols i el temps, la meva estimada Dorotea. En quina estranya senda ens tornarem a trobar?Novel.la dins de la novel.la. Digressió. Afegit. Disperssió. Que cap on vaig, dieu? No ho sé, mai no ho he sabut. Tinc la soterrada ambició d'arribar al final del llarg passadís. Castelo perduto. K. Pocanempabé... JP